El país del mig, que és el nom abreujat de la Xina en xinès, és un recull de records autobiogràfics sobre la meva estada de dos anys a la Xina, els quals vaig escriure en tornar a Barcelona. Hi comento algunes ciutats (especialment Beijing i Hong Kong), faig referència als menjars i la tradició culinària, reflexiono sobre la filosofia xinesa i plantejo el xoc entre progrés, consumisme i medi ambient. Descric situacions, formes de conducta, alguns viatges i, sobretot, persones. I ho
descric tal i com jo ho vaig percebre en aquell moment. Si les coses eren radicalment diferents, ningú no va ajudar-me prou a veure-les d’una altra manera o a obtenir informacions complementàries suficients.
També aquells grans emprenedors de segles pretèrits que van viatjar per Àsia central i oriental van intentar descriure el que havien vist o els havien explicat de manera fefaent. N’esmentaré només tres. Xuanzang, un monjo buddhista xinès del segle vii que va fer un viatge de quinze anys pel nord de l’Índia a la recerca dels textos originals en sànscrit de les escriptures sobre el dharma. En tornar, va posar per escrit les seves experiències a petició de l’emperador xinès. El llibre, en dotze volums, es titula 大
唐西域记 Dà Táng Xīyù Jì, “Anotacions sobre les Regions de l’Oest de la Gran Dinastia Tang”;
Marco Polo (1254-1324), que ens va deixar escrites notícies sobre la Ruta de la Seda i la Xina, i que alguns estudis suggereixen que és Jaume Alarich, un emissari del rei Jaume I; i Antoni de Montserrat (
1536-1600), un monjo jesuïta nascut a Vic que va viatjar per bona part d’Àsia
—sobretot, l’Índia i el Tibet
— i va escriure
Mongolicae Legationis Commentarius.
Tot i que la meva experiència és, per
contingut, per context i per coordenades temporals, molt diferent a les seves, tanmateix potser compartim una característica: la curiositat, l’ànim de viatjar per poder descobrir i comprovar amb els propis ulls allò que s’amaga més enllà de les fronteres conegudes. Els viatges són, doncs, una font de coneixement. Però també una oportunitat immillorable per conèixer-se millor un mateix gràcies a les situacions imprevisibles i aparentment incomprensibles que sobrevenen.
* * *
Aquests dos anys d’experiències que us convido a llegir presenten vides de persones reals que intenten sobreviure tan bé com poden —o els deixen— a causa de les circumstàncies en què es troben. Per motius obvis de respecte n’he canviat els noms. Les descripcions i els comentaris que apareixen no busquen ni la lloança d’unes ni el blasme o la humiliació de les altres. Senzillament, a través d’aquestes persones intento plantejar la problemàtica d’uns éssers les vides dels quals són plenes de contradic-cions, desigs, ironies, frustracions, pragmatismes o impotències. Algunes persones acullen dins seu grans ideals humans i amorosos però es veuen obligades a prendre decisions que els provoquen greus catàstrofes personals, les quals de retruc me les traspassen a mi que sóc a prop d’elles. Altres treballen amb condicions laborals tan precàries que no poden reprimir més la seva desesperació. També hi ha éssers que, en canvi, tenen una visió molt irònica i divertida de la vida. I n’hi ha que fins i tot són exemples de magnanimitat i confiança en un futur esperançador. Fent un balanç honest de conjunt, ara m’adono, amb la distància del temps, que ningú, en el fons, no va dir ni va fer cap cosa de mala fe. Les circumstàncies són de vegades com una allau que ho desborda tot.
He fet una literatura compromesa i, per tant, comprometedora. Quan vaig acabar de redactar el text, era conscient que calia revisar-lo. Però com més el matisava i el polia, més m’adonava que corria el risc de neutralitzar-lo i sostreure-li tot el vigor i la frescor narratives. Si endolcia el to i les paraules, el feia més apte per al consum novel·lesc, però li evaporava les vitamines i el punt de sabor picant de les espècies. I si alleugeria la crítica a la societat i al govern —no només d’allà sinó també d’aquí—, oferia un llibre políticament impecable però mutilat, estèril i esfereïdorament buit. Així doncs, he mantingut la redacció original fins allà on ha estat possible. La decisió que he pres potser incomodi certs lectors. Als propis protagonistes, si algun dia ho llegien. Però sapigueu que el primer a qui incomoda és a mi, perquè m’hi he implicat i m’hi he despullat. He preferit descriure moments d’existència tal i com aleshores —la tardor del 2006, després d’haver arribat de la Xina— els sentia a cop calent que no pas caure bé i explicar, diguem-ne, contes xinos. Quan la literatura i, en general, l’Art són neutres i no s’impliquen perden la seva capacitat de sacsejar les consciències i contribuir a l’evolució social i espiritual de les persones i els estats. No pot ser que les formes artístiques siguin només gresca, riure estúpid i entreteniment perquè aquesta postura no ajuda a res, tret de banalitzar la vida i convertir-la en unes humiliants rebaixes, on els éssers humans es relacionen entre ells a preu de saldo.
* * *
Aquest llibre que us ofereixo també es pot entendre com un viatge iniciàtic d’adquisició de consciència. La meva visió del món i de certs països era tan idealista que havia de ser relativitzada. Calia que m’enfrontés amb el materialisme i la crua realitat. La Xina, en aquest sentit, ha estat el xoc brutal necessari per fer esclatar la crisi interna i, a través del que he vist, preguntar-me cap a on vull anar jo i cap a on sembla ser que va la humanitat sencera. He tingut la impressió que si la Xina té tant d’atractiu per al capitalisme més salvatge és perquè acull una població sense cap mena de resistència espiritual. Acostumats a ser manats i a acceptar el que sigui ordenat, aquesta forma de capitalisme hi ha trobat un mercat excel·lent per fer els estralls més espantosos. En aquest sentit, molts dirigents del món econòmic i polític occidental somnien que, algun dia, tots els països siguin com la Xina.
La Xina té el dret a evolucionar i progressar però, al mateix temps, cal que s’adoni dels errors que comet i els esmeni. No pot continuar actuant com si fos un adolescent tossut i obcecat que cada vegada que algú el contradiu agafa una enrabiada i ho nega tot per sistema. Un país, el que sigui, que no fa autocrítica i que s’entesta a confondre l’honor amb l’arrogància, la disciplina amb l’autoritarisme, el progrés amb la destrucció i la llibertat amb el consumisme, està abocat a enfonsar-se de manera estrepitosa i amb patiment. És impossible que es pugui sostenir damunt d’uns pilars tan febles i malaltissos.
La Xina té un llegat cultural excel·lent i sublim. I això ho dic de tot cor i solemnement. Especialment edificant és la filosofia de la vida dels savis daoistes de l’antiguitat, que aconsellaven no interferir en la Natura i animaven a fluir espontàniament d’acord amb ella. Tant de bo els xinesos i el govern que dirigeix el país tornin algun dia a fer cas dels seus pensadors clàssics més lúcids. Necessiten més Laozi i menys centres comercials. L’ésser humà no pot sobreviure aliè i alienat de la Natura. Si la Xina i tots nosaltres no som capaços d’entendre això, no hi haurà afortunadament cap futur per a aquesta espècie —la humana— que sembla tan intel·ligent però que, en realitat, és tan cega i tan burra.
* * *
Per acabar, voldria afegir dos comentaris més. El primer, de caire informatiu: que, encartat dins el llibre, teniu a l’abast un petit àlbum de fotografies que fan referència a fets i escenes que es descriuen o s’evoquen al llarg de l'obra. El segon, de principis: que l’únic camí que ajuda i permet avançar en positiu és parlar amb claredat. Qui pensi que l’autor ha volgut fer un atac barroer i visceral contra certes persones en particular i contra la Xina en general, no l’encerta. Aquest llibre posa al descobert alguns punts foscos de les persones i del país perquè només així, il·luminats, ho podran deixar de ser. L’autor, home de bona fe, sap que de vegades l’única manera de fer reaccionar és amb una bona galleda d’aigua freda. La història del Cinema conserva amb especial afecte pel·lícules que semblen de guerra però que, en el fons, són cants inequívocs a favor de la pau. Tant de bo entengueu que l’únic que em mou a escriure és ajudar a bastir un món millor. Sé que estic cridat a seguir aprofundint en aquest misteri no resolt, que no és altre que la trobada entre Orient i Occident.
Barcelona, primavera del 2008.
NOTA.- El títol de cada capítol, a la dreta, presenta tres entrades. La primera, els caràcters xinesos. La segona, la pronunciació dels caràcters, anotats en cursiva segons la transcripció fonètica pinyin. Finalment, a sota, la traducció al català en lletres capitals. Per al lector no familiaritzat, esmentaré que el xinès estàndard (anomenat mandarí o putonghua) és una llengua on les vocals poden tenir quatre tons. D’aquí que en la transcripció fonètica els anoti: ā , á , ǎ , à .
